L’Antoni sentia el cos gèlid. Aquell octubre del 61 estava resultant més rigorós del que era habitual, amb un aire humit que semblava calar fins als ossos. Les fulles, en una catifa de colors ocres i marrons, s’amuntegaven al carrer estret de Baix de Mariner, al barri d’Horta, un indret tan estret que ni tan sols hi havia voreres. La manca d’espai feia que les parets de les cases semblessin més properes, atrapant encara més el fred entre elles. Es va cordar el darrer botó de la seva vella gavardina, desgastada pels anys i els hiverns passats, i va enfonsar les mans a les butxaques, buscant una mica de calidesa. Amb el cap cot i el pas ferm, va encaminar-se cap al Quimet, mentre el vent, juganer i impertinent, feia voleiar alguna fulla i jugava amb els baixos del seu abric.
El Bar Quimet era petit i acollidor, amb una entrada de fusta que mostrava els estralls del temps. Fundat l’any 1927 per Quimet Carlús i Rosa Not, aquest establiment emblemàtic s’erigia en un testimoni viu del passat del barri. Les parets interiors estaven decorades amb fotografies esgrogueïdes del barri, cartells antics de marques de cervesa, i algun quadre que evocava els anys daurats de la Plaça Eivissa. La barra, llisa i desgastada pels anys de servir begudes i confidències, ocupava la part central, amb tamborets metàl·lics que grinyolaven en asseure’s. Al fons, una ràdio en blanc i negre emetia música suau, i el soroll dels gots colpejant el marbre feia ressò en l’ambient càlid del local. Conegut pels seus entrepans, en especial les xapates artesanals i una gran varietat de truites, el bar oferia més de 85 combinacions diferents que atreien veïns i visitants.
En Jaume, el propietari, era un home robust, d’uns cinquanta anys, amb cabells grisos sempre perfectament pentinats cap enrere. El seu rostre curtit per les hores al bar contrastava amb els ulls càlids que reflectien una saviesa guanyada escoltant mil històries.
En Jaume ja l’esperava amb el seu famós entrepà de bull blanc i una cervesa ben tirada. Feia sis anys que regentava aquella cantonada, ben a prop de la Plaça Eivissa, un dels emblemes del barri des de feia més de trenta anys.
Aquell dia, però, l’Antoni no tenia gana; una cosa li rondava pel cap. No sabia com dir-ho a en Jaume. Es coneixien de feia anys, i estava convençut que no s’ho prendria gens bé. Finalment, amb la panxa plena i un trifàsic davant, va agafar coratge i va buidar el pap:
—Escolta, amic, deixa el que estàs fent i, si us plau, promet-me que no diràs res fins que acabi de parlar, entesos?
En Jaume, home de bar acostumat a escoltar les confidències de més d’un parroquià, va assentir amb el cap i amb un lacònic “Soc tot orelles” el va convidar a seguir.
—Doncs mira, ja saps que el meu sogre té un Seat 1400 nou de trinca, que és la nineta dels seus ulls. A vegades, la Lola diu que sembla que l’estimi més a ell que no pas a ella, la seva pròpia filla. Resulta que aquest cap de setmana els meus sogres marxen a Camprodon a visitar uns amics, i el cotxe es queda ben solet al pàrquing.— En Jaume començava a intuir a on volia anar a parar l’Antoni, però va mantenir el silenci mentre el seu amic continuava. —Com ja saps, aquest dissabte se celebra la cursa de l’Arrabassada. En Felip, el tresorer de la Penya Motorista de Barcelona, organitza la cursa i m’ha aconseguit una inscripció. He pensat que potser tu i jo podríem “agafar” el cotxe del meu sogre i participar-hi. Què et sembla?
En Jaume va mirar l’Antoni amb una barreja de sorpresa i incredulitat. Amant dels cotxes, la velocitat i l’aventura, el dilema moral va lluitar uns segons dins seu. En Jaume era un home amb fama de seguir les normes i evitar problemes, però l’adrenalina va guanyar la batalla. Abans de ser-ne del tot conscient, ja estava assentint amb el cap.
Dissabte a les dues, l’Antoni esperava que en Jaume acabés de donar les ordres al seu fill perquè es quedés al capdavant del bar. Van enfilar el carrer Campoamor, on les Torres Burgeses contrastaven amb la pobresa que la postguerra havia deixat a bona part del barri i la ciutat, i es dirigiren cap a l’Arrabassada. La cursa, de gairebé cinc quilòmetres, acabava a escassos metres de l’abandonat Casino de Barcelona, antic símbol del luxe d’una ciutat en plena expansió econòmica a començaments de segle. Van arribar una hora abans de la sortida per ultimar els preparatius.
Però mai van arribar a participar-hi. Què va passar?
Quan estaven a punt de dirigir-se al punt de sortida, l’Antoni va girar el cap i, horroritzat, va veure que entre els participants hi havia l’Ernesto, el majordom dels Puigdéu, els seus sogres. Si reconeixia el cotxe, estava perdut: el seu sogre mai li ho perdonaria, i la seva relació amb la Lola correria perill. Sense pensar-s’ho dues vegades, va entrar al cotxe, va posar primera i va sortir disparat carretera amunt, deixant en Jaume amb un pam de nas. Aquest, encara processant el que passava, va veure un altre cotxe sortir darrere l’Antoni: l’Ernesto havia identificat el 1400 del seu senyor i no pensava deixar escapar el lladre.
Els dos cotxes corrien. Cap al quilòmetre quatre, al famós revolt de la Paella, la distància entre ells era de menys de cinquanta metres. L’Antoni va veure clar que, tard o d’hora, l’Ernesto el caçaria. Així doncs, fent un gir espectacular, es va dirigir cap a Sant Medir. La carretera era estreta. En passar per davant de la Ciutat dels Muchachos, va mirar el retrovisor i va respirar alleujat: l’Ernesto no el seguia.
L’alegria va durar poc. El cotxe havia patit molt en la fugida, i el fum que sortia del capó s’anava apoderant del paisatge. A l’arribar a Can Jané, l’Antoni va entendre que el cotxe no trigaria a aturar-se definitivament.
L’Antoni Piñol Ferrer va somriure amb melangia. Mai havia estat un home de sort. El seu pare, republicà fins al moll de l’os, havia fugit cap a França, on, segons deien, va morir abans d’arribar a Coll d’Ares, deixant una dona i un fill morts de fam en un piset del carrer Aiguafreda. Trobar-se amb la Lola Puigdéu al portal del carrer Aribau, mentre ell fugia d’una càrrega dels Grisos, havia estat el seu únic cop de sort. Ara, aquesta sort s’esfumava. La Lola mai li perdonaria haver agafat el cotxe del seu pare, i el senyor Puigdéu seria implacable.
Ja no li quedava res. La seva mare es moria de fàstic en una residència de les Filles de la Caritat, amb un sopar a taula però sense cap tomba on plorar l’amor de la seva vida. Ell, sense ofici ni benefici, es guanyava la vida fent retrats a les Rambles. Aquell octubre del 61, als 31 anys, va decidir que ja no calia lluitar més.
La vida és per als valents, per a aquells que s’arrisquen, que troben en els seus objectius una raó per lluitar. Però l’Albert ja havia esgotat totes les cartes i estava massa cansat de perdre sempre. Així doncs, per motius que només ell comprenia, va enfilar l’estret camí que conduïa al Pantà de Can Borrell.
El cotxe, malmès i amb l’ànima desgastada per la cursa desesperada, va protestar amb sorolls metàl·lics i gemecs del motor. El pendent pronunciava la sentència; no va trigar gaire a sortir-se del camí. Donant voltes de campana, el Seat 1400 es va estavellar violentament contra una alzina. Com si l’arbre sentís la ferida que la ferralla li havia infringit, va deixar caure un mantell de fulles, com en un gest de dol silenciós.
Mai ningú no va trobar el cos de l’Antoni. Les preguntes es multiplicaven entre els coneguts d’en Jaume: com havia anat a parar aquell cotxe allí? Havia sobreviscut el conductor? I, si era així, on s’havia amagat?
En Jaume, fidel al record del seu amic, va recórrer cada dissabte, fins que les cames el van sostenir, el camí de Can Jané al Pantà de Can Borrell. Ho feia amb l’esperança, cada vegada més esvaïda pel pas dels anys, de trobar alguna resposta entre els arbres.
Seixanta anys després, el cotxe encara reposa, descolorit pel sol i rovellat per la intempèrie, com una relíquia d’una història oblidada. Avui, l’Antoni tindria gairebé noranta anys…